The Lost riders

The Lost riders

Laponia 2014



Mica en mica anem aprenent. Per primera vegada ens vam plantejar la nostre peregrinació a Laponia d’una manera menys exigent però més “disfrutona”. I el resultat va ser excel·lent!


Vam aparcar el perfil més aventurer i d’autosuficiència per gaudir millor del que qualsevol aficionat a la bici valora més, pedalar per indrets de somni sense deixar-hi la pell en el intent.



No reneguem en absolut de les pallisses d’anys anteriors, dependre d’un mateix i veure que es pot combatre de fit a fit amb un ambient hostil sense cap tipus d’ajut, és una sensació que ningú s’hauria de deixar perdre, però també és cert que no l’hem enyora’t, potser per que sabem quin pa s’hi dona, un pa que vam menjar molt a gust, però que aquest cop no tocava.


Bici sense equipatge lleugera com una pluma!!!

 

 Bici Trailer amb 15 kg de carrega....


Aquest canvi de perfil només va ser factible gràcies a un nou membre al equip, la moto de meu que va servir de suport, encarregada de portar les maletes i la intendència, a part de ser una assegurança molt valuosa en cas de tempesta de neu o d’algun altre tipus de contratemps, com podrien ser averies mecàniques o urgències mèdiques .  La moto la conduíem nosaltres mateixos. Érem quatre ciclistes i tres bicis, i cada dia fèiem torns, tres en bici i un en moto de neu, i al dia següent, canvi de parelles!!



Pel que fa al viatge en sí, ha sigut l’any més càlid que em tingut. La temperatura habitual era de -1ºC i la mínima no va passar dels -8ºC... quan per aquestes dates hauríem d’haver tingut mitges de -15ºc amb puntes de -20 o -25ºC. També ha sigut l’any que més hem pedalat, la neu ha sigut piadosa amb nosaltres, i clar, pedalar sense alforges i estalviar-se 15 kg d’equipatge ajuda molt a l’hora de pedalar sobre la neu.



En definitiva, podem afirmar que ha sigut l’any que més hem pedalat i que ho hem fet de manera més divertida. Es podria dir que a nivell organitzatiu ha sigut una molt bona prèvia del que podria ser la consolidació d’un viatge organitzat de ciclisme polar, però bé, tot es veurà...



Però el que més ens ha sorprès ha estat que per fi ho vam aconseguit, per fi vam poder caçar una Aurora Boreal per caure d’esquenes. Un escenari difícil de descriure... desprès de dos dies pedalant sense rastre de civilització arribem al segon refugi lliure al mig del no res. Es posa en marxa la rutina habitual, encendre l’estufa de llenya i començar a desfer neu per poder veure i fer el sopar mentrestant a fora la llum comença a desaparèixer. Desprès de sopar, l’Ivan surt a buscar més neu per poder tindre aigua suficient per passar la nit i per poder esmorzar l’endemà, quan de sobte ens fa sortir a tots abandonant el confort de la cabana, calçant-nos les botes i abrigant-nos amb els plumons de manera improvisada. I un cop ens tenia tots a fora aixeca el dit en direcció on tenia clavada la vista i diu, mireu...