Ja ha deixat de ploure i el vent
a afluixat, per la llum que entre per la finestra trencada de la cabana,
s’endevina que fa estona que s’ha llevat el dia. Un repàs mental del que hem de
fer un cop sortim del sac. Abrigar-se, recollir l’esterilla i el sac, menjar
quatre galetes, carregar la bici amb les bosses i recorre els escassos 100
metres que ens separen de l’aigua del fiord per començar a remar amb el kayak,
Groenlandia endins. Un cop llevat i vestit, abans de despertar a l’Ivan, un cop
d’ull al canell i... Son les tres de la matinada!!! I sembla que sigui
migdia!!! Doncs apa, torna a ficar-te
dins el sac i a intentar a dormir fins que soni el despertador quatre hores més
tard. La primera nit i ja hem pagat la novetada...
Hi ha poques coses tant excitants com viatjar a un lloc nou sense saber que t’hi trobaràs. A finals de l’any passat vam decidir tirar pel dret i no fer cas dels comentaris que ens desaconsellaven anar a pedalar per Groenlandia. Un país pràcticament cobert per gel i neu, i la resta un laberint de fiords, d’aigua i terra. Un indret poc amigable on s’ha de demostrar un excés de motivació per poder pedalar, i fer servir un kayak si es vol arribar una mica més enllà d’on t’arriba la vista. Ningú ho havia provat abans, que nosaltres sapiguem. El terreny, a priori, no semblava el més idoni, i la realitat ens ho va confirmar. Els números de quilòmetres avançats en bici, en kayak o a peu deixen clar que no va ser un viatge fàcil, i que l’ús de la bici va ser poc més que anecdòtic. Però tot i així vam gaudir tots i cada un dels quilometres que vam fer sobre la bici, gràcies al l’entorn incomparable que ens va regalar Groenlandia.
A les terres del víkings no hi
regalen res, cada dia es lliure una nova batalla. Pedalar per pla com si estiguessis en la
pujada més exigent i infinita, empènyer la bici carregada fins als topalls per
quilometres i quilometres de matolls alts fins les espatlles o remar durant hores
contra vent i marees per avançar poc més que uns centenars de metres...
batalles que es donarien per perdudes si no fos per la màgia del paisatge, la
sensació d’estar en un lloc inexplorat, veure que el teu propi esforç et
porta a un lloc nou cada dia i completament deshabitat, on tu mateix t’has de
buscar la vida i decidir per on avances a cada pas ja que no hi ha cap camí a
segui ni cap indicació, només la evidencia de buscar el pas més lògic per continuar
endavant dia a dia.
Tot i semblar-ho, Groenlandia no
és un lloc hostil, si que és exigent quan pretens pedalar una mica, però quan
les coses es posen magres de veritat, sense saber ben be com ho fa, t’ofereix
la seva cara més hospitalària. El nostre optimisme va quedar en evidencia en
temes d’intendència, el que pensàvem fer en quatre dies ho varem acabar fent en
deu... amb la conseqüent limitació de menjar. Va ser a les hores quan Groenlanda
ens va oferir les seves millor menges, salmó fresc quasi a diari i olletes de musclos
de fiord collits per nosaltres mateixos. Fet que va fer que al final es sobrés
menjar i tot.
Mosquits, humitat, fred, jornades
maratonianes de rem, d’empènyer la bici i d’intentar pedalar tot carregant els
40 kg de pes, bici i kayak inclosos, resumeix el dia a dia del nostre viatge.
Hi ha qui pugui pensar que més que un viatge, el que vam fer va ser una auto
tortura. Res més lluny de la realitat, a nosaltres també ens ho va semblar però
remar a traves de icebergs, rodar per paratges verges, compartir viatge amb les
foques i poder sentir-te autosuficients als confins del mon, sempre ajuda a
distorsionar la realitat. I oblides moments com quan per culpa de la capritxosa
i insistent marea un dels kayaks va desaparèixer mentre dormiem i poc va faltar per que el
segon kayak el seguis fiord endins podent-nos deixanr abandonats i incomunicats en una
illeta aïllada al mig del no res. O quan estant només a tres quilòmetres d’acabar
el viatge, la boira ens va atrapar remant entremig dels icebergs intentant
desorientar-nos amb el perill d’acabar al mig de l’Oceà Atlàntic camí de
Terranova... Però com he dit abans, Groenlandia estreny però no ofega i al
final acaba sent piadosa i acollidora. Encara que no és necessari posar-la a
prova constantment...
Parlant de generositat i
hospitalitat, acabaré amb la Familia Poulsen/Kristoffersen, una família
Inuit que ens va acollir de manera espontània durant dos dies un cop vam acabar
el viatge, deixant nos compartir el seu dia a dia veient com vivien, les seves
costums i el gran sentiment de família i hospitalitat, un final ideal per posar
la cirereta al pastis, el qual ha estat una de les aventures més especials de
les que hem viscut, fins al moment...
Més foto: Aquí
