The Lost riders

The Lost riders

Histories per no dormir



Avui me’n vaig a dormir amb una frase que resumeix el lema de la cursa en bici més dura que existeix al meu entendre.


Desprès d’una xerrada de gairebé una hora, hem acabat parlant de ciclisme hivernal, com no podia ser d’una altre manera, i s’han desvelats records, anècdotes i vivències de la cursa en qüestió per part del meu interlocutor.


1800 km, sense roadbook i sense track per GPS, només seguint marques disperses durant dia i nit amb un alt index de probabilitat de perdres, i amb la prohibició expressa de fer servir localitzador, encara que siguin per casos d’emergencia.


A més se li ha de sumar que es tracta d’una cursa d’autosuficiència, sense possibilitat d’ajut extern, en un entorn totalment salvatge i aïllat de qualsevol tipus de civilització. Temperatures de fins a -40 C i el terra completament nevat. Evidentment, estàvem parlant de la Iditabike a Alaska.


 Fins a 4 vegades ha participat, la primera fa 20 anys, i aquest any repeteix.

Durant aquests anys hi ha coses que han canviat, les bicis abans feien servir cobertes de 2.2” d’ample, i ara son de fins a 4.8”, més del doble. La millora de l’equipament pel fred també ha millorat molt, i això ha fet que els temps per completar el recorregut s’hagin reduït a la meitat. 1800 km en 10 dies en condicions realment adverses. És fàcil calcular les mitges.

 
Però el que no ha canviat és l’esperit de la cursa on cadascú depèn d’ell mateix, amb tot el que això comporta. Fins a tal punt que durant molts anys el lema de la cursa per part dels mateixos organitzadors era:
 
“Els covards no s’incriuran, i els dèbils moriran.”

Juan Carlos Najera, he disfrutado mucho con las batallitas de la Iditabike, Gracias!