Avui me’n vaig a dormir amb una frase que resumeix el lema
de la cursa en bici més dura que existeix al meu entendre.
Desprès d’una xerrada de gairebé una hora, hem acabat
parlant de ciclisme hivernal, com no podia ser d’una altre manera, i s’han
desvelats records, anècdotes i vivències de la cursa en qüestió per part del
meu interlocutor.
1800 km, sense roadbook i sense track per GPS, només seguint
marques disperses durant dia i nit amb un alt index de probabilitat de perdres, i amb la prohibició expressa de fer servir
localitzador, encara que siguin per casos d’emergencia.
A més se li ha de sumar que es tracta d’una cursa d’autosuficiència,
sense possibilitat d’ajut extern, en un entorn totalment salvatge i aïllat de
qualsevol tipus de civilització. Temperatures de fins a -40 C i el terra completament
nevat. Evidentment, estàvem parlant de la Iditabike a Alaska.
Fins a 4 vegades ha participat, la primera fa 20 anys, i
aquest any repeteix.
Durant aquests anys hi ha coses que han canviat, les bicis
abans feien servir cobertes de 2.2” d’ample, i ara son de fins a 4.8”, més del
doble. La millora de l’equipament pel fred també ha millorat molt, i això ha
fet que els temps per completar el recorregut s’hagin reduït a la meitat. 1800
km en 10 dies en condicions realment adverses. És fàcil calcular les mitges.
Però el que no ha canviat és l’esperit de la cursa on cadascú
depèn d’ell mateix, amb tot el que això comporta. Fins a tal punt que durant
molts anys el lema de la cursa per part dels mateixos organitzadors era:
“Els covards no s’incriuran, i els dèbils moriran.”
Juan Carlos Najera, he disfrutado mucho con las batallitas de la
Iditabike, Gracias!